El primer seminari de e-Research va plantejar la qüestió de la producció de coneixement i Internet des de dues perspectives: Eduard Aibar es va referir a Internet com a xarxa i com aquesta és desenvolupada i utilitzada pels científics per crear xarxes de col·laboració, i com, de fet, la producció científica és cada cop més col·laborativa, i com a evidència va posar l’exemple de l’increment del nombre de publicacions col·lectives a les revistes científiques en el darrers anys, mentre que Adolfo Estalella es va centrar en com Internet transforma i amplia la producció de coneixement creant nous tipus de dades i nous objectes d’estudi per a les ciències socials, posant com a exemple la seva pròpia experiència etnogràfica sobre la identitat blogger. La qüestió en aquest cas és que el coneixement sobre l’objecte d’estudi es construeix col·laborativament entre l’investigador, els informants i altres investigadors a través de la xarxa, especialment per la natura de la co-presència de l’investigador al camp, en aquest cas, a partir de l’establiment d’un blog.
El debat va generar algunes reflexions, i algunes d’elles en diferit, com l’email que en Jaume Ferrer ens va enviar després de la sessió i que ara reprodueixo:
Després de la sessió d’ahir del seminari d’e-Research se’m va a ocórrer una reflexió. Com que vaig haver de marxar corrents, això que us diré ho vaig pensar després de camí cap a casa. Per cert, bravo per l’Adolfo, que crec que va aconseguir mantenir el discurs i explicar molt bé el que ens venia a dir malgrat les interrupcions reiterades d’alguns/es participants ;-)L’Eduard va comentar els resultats d’un estudi publicat a Science fa un any a partir del qual ell afirmava que “les ciències socials estaven evolucionant cap a la producció col·lectiva” perquè el nombre de publicacions escrites per grups de recerca havia augmentat significativament respecte al de publicacions escrites individualment. També afegia que s’apreciava una tendència a que els grups cada cop fossin més grans. A partir d’aquí afirmava que, “tot i que les ciències socials havien estat tradicionalment poc socials, aquesta tendència estava canviant”.
L’Eduard va posar com exemple extrem de produccions col·lectives recerques com les del genoma o les del LHC. Ara bé, no hem d’oblidar que en aquest tipus de gran recerca no només són grans els grups, també es mouen grans
interessos econòmics relacionats amb tota la tecnologia que cal desenvolupar per a poder realitzar els experiments i per a processar les dades quantitatives que generen, a més del potencials interessos comercials de les possibles patents que se’n derivin. La pressió d’aquests interessos sobre la definició de les polítiques que regulen el món de la recerca probablement no és irrellevant.La meva reflexió és, tenint en compte que actualment la política del sistema universitari pressiona als investigadors perquè publiquin molt més que fa uns anys i considerant que en molts casos els fons europeus per a la recerca condicionen la concessió d’ajuts a l’existència de grups de recerca consolidats i sovint connectats a grups d’altres paďsos, podria ser que la tendència que apuntava l’Eduard es pogués interpretar dient, no que a les ciències socials es tendeix ara a produir coneixement més col·lectivament que abans, sinó que ara és publica o es difon de forma més col·lectiva aquest coneixement que abans, que és molt diferent.
El que vull dir és que quan els investigadors són pressionats perquè publiquin més i perquè treballin en grup, la publicació entre diversos autors es pot usar per optimitzar esforços i aconseguir que cada investigador faci aparèixer el seu nom al mŕxim nombre de publicacions possible i no és cap garantia de que efectivament tots els autors estiguin implicats activament en totes les recerques, i per tant de que estiguin produint conjuntament, de fet ni tant sols de que l’article hagi estat redactat conjuntament. Afirmar que “les ciències socials estan esdevenint més socials” es podria interpretar com un aforisme per dir que estan aprenent a controlar el marketing necessari per a funcionar dins del model de recerca imposat per les agències d’acreditació i per les polítiques de gestió de fons per a la recerca.
Un darrer apunt i acabo. Molts professors són reticents a demanar als estudiants treballs en grup per por als free riders, estudiants que signen treballs en els que han treballat poc o gens. Per què creure que els free riders no existeixen al món de la recerca? I si acceptem la seva existència, perquè l’autoria múltiple d’un article s’hauria de considerar un indicador de recerca en xarxa?
La Rut no es va poder estar, i va contestar que:
… la deriva final sobre els free riders no trobo que sigui el més important al meu entendre, sinó el què menciones al principi dels interessos econòmics i la definició de polítiques en aquest sentit. Em fa gràcia perquè aquesta mateixa sensació he tingut just llegint l’article de La Vanguardia d’avui ‘Ciencia de primera. La investigación de Catalunya obtiene un creciente reconocimiento internacional‘. En la edició paper hi ha un rànquing de “los más citados”, que comença amb Roderic Guigó (IMIM-UPF) pel Genoma humà amb 3798 cites i continua amb altres fites de les ciències mèdiques/biomèdiques o físiques, bàsicament. La llista de centres de recerca destacats també és aclaridora (ICFO, Institut de ciències Fotòniques; IFAE, Institut de Física d’Altes Energies; IEEE, Instutut d’Estudis Espacials de Catalunya; CRG, Centre de Regulació Genòmica…). Per mi és clar que aquest tipus de prioritats que evidencia la societat en què vivim (reflectides en polítiques i en inversions econòmiques) no es poden deixar de tenir en compte en tot això. De fet, trobo que estan també lligades a l’afirmació d’èxit de les ciències naturals en front de les ciències socials que feia l’Eduard.
Bé… continuem!